Molts diuen que els immigrants amb prou feines aportem gens al país, que seria tot millor sense nosaltres; gràcies a Déu aquest tipus de persones a poc a poc van disminuint, de vegades per a nosaltres (els immigrants) és difícil, fins i tot per a una nena com jo. Recordo quan vam haver de viatjar per a Espanya: “Aviat veuràs al teu papà” - em deia la meva mare.
Tot això va començar quan jo vaig néixer, el meu pare volia estudiar un master de la seva carrera, arquitectura. Tenia dues opcions: Espanya o Estats Units i finalment va triar Barcelona (ja imaginaràs perquè...). El meu pare en això ja estava casat amb la meva mare i jo amb prou feines havia nascut, però encara així va voler venir aquí per buscar alguna cosa, com tots els immigrants, amb una esperança de tenir una vida millor. En el nostre cas no va ser per necessitat, no com uns altres, no com els quals es vénen a la completa aventura. El meu pare a la setmana d'arribar va poder trobar treball i estada, obvi el treball no era de la seva professió, però l'oportunitat de treballar en aquestes circumstàncies, no es pot negar. Ell no tenia cap familiar aquí, cap amic ni conegut, però sempre penso que el meu pare ho va passar millor que altres persones.
Van passar sis anys. Els primers sis anys de la meva vida. Encara recordo la primera vegada que el vaig veure, no parava de preguntar-li a la meva mare que si era el seu espòs, si era el meu pare, jo tindria uns 3 anys quan el meu pare va viatjar a Colòmbia aquella vegada (perquè ja havia viatjat abans, solament que no m'acordo). I així va ser durant aquells anys, el meu pare venia a Colòmbia per veure'ns, i es tornava una altra vegada cap aquí, a lluitar per nosaltres. M'imagino lo difícil que va ser per a la meva mare, que hagis de criar a la teva filla menor sense la companyia del teu espòs, crec que és bastant complicat.
Just abans que sortís l'oportunitat que la meva mare, la meva germana i jo viatgéssim, el meu pare ja no tenia esperances, ja s'anava a retornar definitivament, però la meva mare ho va convèncer, que esperés una mica més, que tot el que havia passat era un pla pels dos, i així va ser, gràcies a Déu poc després vam poder viatjar. (Cal aclarir que els meus dos germans majors no són del meu pare, el meu germà no va poder viatjar perquè ja era major d'edat quan va succeir tot, això volia dir que ja no estava sota responsabilitat del meu pare, el seu pare legal, encara que el meu pare mai es va posar entre mig en la relació de “mare i fill” perquè no considerava que tingués autoritat sobre ell, simplement era l'espòs de la seva mare, un amic... Però això és una altra història).
Quan vam viatjar al febrer del 2007 va ser un canvi dràstic, de passar del clima càlid de Cali, una ciutat on cada dia de l'any és estiu; a passar al fred humit de la Barcelona, en l'auge de l'hivern.
La meva germana ho va passar realment malament, ella tenia 14 anys, aquest mateix any cumplia els 15, i com sabràs, en la nostra cultura, les “quinceañeras” són molt importants per a tots, fins hi tot la família del difunt pare de la meva germana li digués a la meva mare que la deixessin a Colòmbia per poder celebrar-li la festa. Ella va passar de tenir tots els seus amics (molts, pel que sembla) a no tenir cap i que la tractessin com la noia nova que és mig rara, ella m'explica que els dies se'ls feien eterns, que aquesta pujada infernal fins a aquest institut era horrible i que l'única persona que la va tractar bé va ser Marga (la professora). Se sentia sola fins que va arribar una nena d'Hondures, Sílvia, la meva germana diu que va ser un miracle.
D'altra banda la meva mare se sentia beneïda, però alhora poc realitzada. Amb la casa sense pintar i quatre cadires com a mobles, es va posar a l'obra, va buscar treball, ho va trobar i va començar a pintar la sala de colors vius (verd pastís i vermell negre, encara em acord). Ara havien cortines, teníem un sofacama, una televisió i una taula central. En poc temps va començar a buscar cursos per aprendre català i fins i tot va aconseguir poder entrar a un grau superior del que ella estava estudiant a Colòmbia, auxiliar d'odontologia, més específicament higiene dental, però va decidir deixar-ho, ella considerava que jo estava molt petita per deixar-me tota sola a casa i va preferir aprofitar aquest temps per estar amb mi, en aquest llavors jo li deia que jo ja era bastant gran per cuidar de mi sola, que podia fer el que ella volgués, però obvi solament era una nena (tenia uns 9 anys), i ara li agraeixo a la meva mare per haver fer aquest sacrifici per mi.
I jo… Bé, jo solament era una nena que malgrat que la seva vida havia fet un gir de 180º, ella seguia com si res. Pot ser que no m'afectés directament, però ara que tiro vista enrere, m'adono que sí: em vaig tornar una nena plurica, plorava per tot. M'acordo que el meu germà em trucava i em deia que uns ocellets li havien explicat que m'havia tornat molt plorica i em feia prometre que no ploraria més.
Quan portàvem aquí uns 4 anys la meva mare va rebre de matinada una trucada, havien matat al meu oncle, l'únic germà del meu pare. M'acordo molt bé d'aquesta nit, jo no podia dormir i l'hi vaig dir a la meva germana, quan de sobte escoltem uns plors que venien de l'habitació dels meus pares. El meu pare ho va passar realment malament. Fa menys de 4 anys també ens va arribar una altra notícia similar, al meu cosí ho havien matat. Notícies d'aquest tipus sempre són molt impactants i encara que saps que a qualsevol moment poden enviar-te una, mai estàs preparat.
Amb tot això vull dir que venir a un país que no és el teu i començar de zero, aprendre una nova llengua, buscar treball i de vegades frustrar-se perquè no ho trobes, és difícil. Si a això li sumem que no pots estar amb les persones que estimes als moments dolents, es fa un món. Totes les persones que han hagut de deixar el seu país per un o un altre motiu, deixen coses enrere, així com la meva germana va deixar els seus amics; se separen de gent a la qual aprecies molt, com la meva mare va haver de deixar al meu germà; perds a gent però no pots estar allà per recordar-la ni per consolar als altres que també han patit aquesta pèrdua, com el meu pare amb el seu germà. Si això ja és difícil no m'imagino a aquelles persones que han hagut de deixar el seu país per motiu de guerra, o perquè si no ho fa ho maten, o per pura necessitat, no li desitjaria això a ningú.
I cada vegada que miro a aquelles persones que estan patint molt, m'estremeix el cor. Pensar que a vegades ens comportem d’una manera inhumana amb aquells que necessiten ajuda… No poder fer res em posa malalta, al meu somni algun dia és poder ajudar a aquells que necessiten ajuda (directament jo), poder veure els seus somriures seriosa fantàstic, seria un somni fet realitat.
